ELS NOSTRES CLÀSSICS

Unitat 5 - Itinerari poètic

1. La poesia

1.1 Ausiàs March: Lliri entre cards (El poeta de l’amor)

Ausiàs March neix a la població valenciana de Gandia cap al 1397. A 15 anys, es prepara per ser armat cavaller: es dedica a les justes, als tornejos i a les caceres, i participa en les festes cortesanes, on descobreix la poesia i la música trobadoresques. Després intervé en diverses expedicions militars a Itàlia al costat d’Alfons el Magnànim.

Respecte a la tradició trobadoresca, l’obra d’Ausiàs aporta dues innovacions importants: en l’aspecte lingüístic, abandona la llengua provençal amb què fins llavors escrivien els poetes catalans i escriu la seva obra íntegrament en català; i pel que fa el contingut, abandona els tòpics trobadorescos i basa la seva poesia en la pròpia experiència. La lírica d’A. March, doncs, és una lírica del jo, és a dir, parla de les seves inquietuds, dels seus pensaments, dels seus dubtes i, sobretot, de les seves reflexions sobre l’amor.

Un dels seus poemes més coneguts és Morir per amor:

Colguen les gents ab alegria festes,

loant a Déu, entremesclant deports;

 places, carrers e delitables orts


sien cerquats ab recont de grans gestes;

e vaja yo los sepulcres cerquant,

interrogant ànimes infernades,

e respondran, d'altre que mi

Cascú requer e vol a son senblant;

per ço no·m plau la pràctica dels vius.

D'imaginar mon estat són esquius;


sí com d'om mort, de mi prenen espant.

 Lo rey xipré, presoner d'un heretge,


en mon esguart no és malauyrat,


car ço que vull no serà may finat,


de mon desig no·m porà guarir metge.

Cell Texion qui·l buytre·l menga·l fetge

e per tots temps brota la carn de nou,

en son menjar aquell ocell may clou;

 pus fort dolor d'aquesta·m té lo setge;

 car és hun verm qui romp la mia pensa,

 altre lo cor, qui may cessen de rompre,

 e llur treball no·s porà enterrompre

sinó ab ço que d'aver se defensa.

E si la mort no·m dugués tal offensa

-ffer mi absent d'una tan plasent vista-,

no li graesch que de tera no vista


lo meu cors nuu, qui de plaer no pensa

 de perdre pus que lo ymaginar


los meus desigs no poder-se complir;

e si·m cové mon derrer jorn finir,

seran donats térmens a ben amar.

E si·n lo cel Déu me vol allogar,


part veura Ell, per complir mon delit

serà mester que·m sia dellay dit


que d'esta mort vos ha plagut plorar,

penedint-vos com per poqua mercè

mor l'ignoscent e per amar-vos martre:

cell qui lo cors si ferm cregués

si ferm cregués que·us dolrríeu de se.

Lir entre carts, que·s pot bé fer

de l'arma vol departre, que·us dolrríeu de se.

vós sabeu e yo sé hom morir per amor;

creure de mi, que só en tal dolor,


no fareu molt que·y doneu plena fe.

1.2. Jacint Verdaguer: L'Atlàntida i Canigó

Mossèn Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 - Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902), prevere, és un dels Més Grans poetes que s'han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença. El bisbe Josep Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També és Coneix Verdaguer com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel Fet de ser sacerdot.
Els seus poemes més coneguts són L'Atlàntida i el Cantigó.